Entaforat entre la Paret de Diables i la de l’Aeri el Serrat del Patriarca passa mig desapercebut. No obstant, per poc que ens aturem a contemplar-lo ens adonarem de la verdadera magnitud dels esperons arrenglerats que el conformem.
Oberta en solitari, igual que l’Aresta Ribas del Pollegó i del Puntal, l’Esperó Ribas del Bastó del Frare és una lliçó d’escalada sincera, on el compromís és quelcom inherent que s’accepta amb naturalitat o no s’escala. I no escalar aquest mantell petri és imperdonable, per vertical, agraït en cantells de totes les mides i per…
D‘una simplicitat aclaparadora l’Electric Ladyland encerta un traçat de pura lògica. Com si fos la continuació més evident de la degana Pany-Ferrera, un sistema de fissures ens duu de pet, havent esquivat prèviament un sostre que ens barra el pas, a una bavaresa que li dóna tot el sentit a l’ascensió. A més de 200…
Tranquil·litat, verticalitat i un horitzó on el verd mana i els voltors observen són reclams massa llaminers per no deixar-se caure de tant en tant per aquesta raconada. I ho fem per l’arrogant i directa Regne del Savinot, ruta que aprofita l’evident diedre-xemeneia que domina el sector.
Malgrat totes les vies d’aquest pany tenen un aire, el Forat de la Pera és de les més rodones. Homogènia, mantinguda i farcida de trams amb roca de primera, encerta una línia on totes les tirades resulten interessants.
Situada tot just a la dreta de la Llastra per on discorre la Nubiola-Torras, l’Esperó del Migdia ofereix dos llargues tirades sobre roca de qualitat.
La Pell de Serp és una de les darreres vies oberts al Montroig. Una proposta per guanyar el cim de la Pala dels Pelats amb el mínim us de material fix. L’itinerari 100% lògic, avança pel punt més feble alhora que permet una bona auto-protecció. Amb uns bons primers tres llargs la via perd empenta…
Per a la majoria d’escaladors la UME 40 Aniversari serà una via agradable, sobre roca bona, perfectament equipada amb parabolts i ràpida de fer… Una ganga. Ara, si rasquem una mica i no ens quedem només amb l’equipament full equip trobarem alguna pega que bé mereixen una mínima reflexió. I és que el darrer llarg…
Malgrat no arribar als 100 metres la Cerdà de la Bessona Inferior és tota una declaració d’intencions, essència de l’escalada més genuïna d’Agulles, on s’ha de menester una combinació de gest i tremp per sortir airosos d’aquestes quatre tirades de pura delícia, tècniques i amb una bona dosi d’exposició.
La Montse Pueyo segueix la lògica que marca el diedre que domina el sector, fent marrades quan aquest es torna impracticable, per brut o per difícil, seguint així, els cànons clàssics de cercar sempre el camí més evident. Menció especial per la cinquena tirada, una placa de franges absolutament agraïda, un gaudi pel sentits. En…
Un cop la part central i més llaminera del Serrat dels Monjos ha estat espremuda fins treure-li tot el suc toca explotar la menys atractiva banda oest. L’Espereotip busca enllaçar els panys més interessants, pagant la penyora de la gran feixa, per rematar l’ascensió amb tres bonics llargs al “segon pis”. Via ràpida i completament…
Hi ha itineraris que són una declaració d’intencions, una manera d’entendre l’escalada. Sens dubte, l’Aresta Arcarons pertany a aquesta categoria de via, on toca escalar sense embuts, sublimant l’escalada més montserratina per sortir airosos d’aquest magnífic tobogan que és l’aresta sud Del Plec Superior. Rocam excel·lent, bona dosi d’exposició i un dels entorns més feréstecs…
Un cop conquerides la majoria de les agulles montserratines els escaladors de la post-guerra van enfocar els seus esforços en les grans parets. D’aquests en destacaren els TIM de Sabadell, conquerint cada una de les Parets més emblemàtiques del Massís. El primer objectiu fou l’arrogant Paret de l’Aeri.
La Puigmal del Cavall marca l’inici d’una nova època de l’escalada a casa nostra. Per primera vegada es guanyen les monolítiques plaques somitals del Cavall a cop de les recents inventades pitonisses d’expansió. Abans però, els aperturistes aprofitaren el camí natural que marca l’evident sistema fissurat del vessant nord, intent abandonat per la cordada Santacana-Gómez,…
A voltes el nom diu molt sobre la via i aquest no és gaire engrescador. No obstant com som curiosos de mena i el premi és pujar al cim del Ninet d’Agulles hi anem a treure el nas… I ens enduem una agradable sorpresa.
A cavall entre el Sant Benet més lluminós i la contundència de les parets nord Els Flautats resten desafiants esperant la visita de l’escalador àvid de llocs poc transitats. Agulles i bretxes s’ordenen de nord a sud formant un dels conjunts de roques més emblemàtics de Montserrat i alhora menys recorreguts. Els itineraris hi són,…
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Entre la Miranda de la Portella i la Roca de les Vuit es forma una fissura d’una evidència aclaparadora. Enllaçar aquesta amb la part superior de la CADE semblaria una bona manera de redreçar aquesta segona, no obstant la lògica clàssica de la CADE és d’una bellesa que no admet discussió.
Montserrat és un privilegi i la Bavaria l’excusa perfecta per una llarga caminada travessant pel peu dels catedralicis espadats que són la Nord de Frares. Un cop a l’altra banda del Coll del Porc la grandiositat deixa pas a l’ambient ufanós que tot ho embolcalla, deixant l’ànima llesta pel gaudi que suposa elevar-se per sobre…
L‘Hurtado-Carbonell és una bonica via d’escalada combinada que va a buscar l’evident diedre de la banda dreta de la paret. Per fer-ho aprofita estratègicament l’entrada de la CADE i el primer llarg de la Reina-Bellmunt, un preciós diedre que no es pot desaprofitar. El sisè llarg és realment bo, amb un diedre extraordinari que podrem superar…
En pocs anys aquest tranquil racó de Lo Peladet a vist com s’hi obrien un grapat de vies per tots els gustos. La Nino Nino és de les més reeixides, tant per la bellesa dels seus passatges com per la forma en que s’ha equipat, just al punt. Destaca per bonic el segon llarg, pura…
Sempre que passem pel Congost de Camarasa la vista marxa cap a l’altiva Paret del Sostres o les agulles de l’altra banda del riu. Els cingles que hi ha arran de carretera sembla com si no existissin, poc atractius, amb la seva geologia fosca i un pèl tètrica, conviden poc o gens a l’escalada.
Hi ha qui menystindrà aquesta mena de muntanya massissa que és el Tossal de Balinyó, herbada, costeruda i que a primer cop d’ull convida poc a l’escalada. No obstant, si superem els prejudicis, descobrirem un calcari de primera, que farà les delícies del grimpaire més exigent. La via aprofita el primer llarg i mig de…
Tot just a la dreta de la bonica Oscar Lafotet trobem aquest recent itinerari, ben trobat i equipat, que busca d’entrada l’evident diedre de la banda esquerra del sòcol per a la part superior anar enllaçant plaques de roca exquisida. Una bona proposta per deixar-nos caure per aquest Montroig més recollit.
L‘Extrem, el Montroig menys transitat i tosc, terreny d’argelagues, romaní, savines i l’omnipresent voltor, que tot ho fita. Espai perfecte per gaudir d’una escalada que a voltes es torna aspre, de matisos subtils i bellesa íntima. L’Oscar Lafotet és un itinerari poc comercial malgrat el rentat de cara, no obstant esdevé una bona elecció, sempre…
Recentment re-equipada, la Pastelina viu una segona joventut. Amb una part inferior reeixida, esquitxada de passatges prou engrescadors, poc a poc va perdent empenta i la paret ambient. Ràpida, de dificultat moderada i bastant equipada, passarem amb un joc de fissurers o de friends fins al #2 de Camalot.
Els darrers temps no s’ha parat d’equipar nous itineraris a la Codolosa, purs clons, déjà vu constant, aportant poc o res a una paret que està saturada de totes totes. El fenomen és digne d’estudi i motiu de reflexió. La Codolosa és un pany modest, amb unes primeres vies també modestes (L’Avi Trepador, Full Equip,…
La Farigola Indòmita enllaça dues vies: a la part inferior la Tal faràs, tal trobaràs, itinerari de concepció clàssica que solca amb dos tirades delicioses les plaques que menen al bosc penjat; i l’esportiva Gruyère, que encerta un llarg sensacional, on la continuïtat i la bona roca fan gaudir de valent. Una integral ràpida, que…